El temps

Quan recordem la nostre infantesa tenim la sensació que el temps s’escola massa ràpidament i, amb tota la bona fe del món, preparem per als nostres infants parcel·les plenes de continguts i d’oportunitats.

  • Va vinga, no perdem temps! – Moltes vegades ens trobem com adults llençant aquests missatges als infants, de manera més o menys explícita.

Les metodologies d’aprenentatges primerencs són, cada vegada més, una preocupació per als futurs pares que volen oferir el millor als seus fills, oferir-los una sobreestimulació d’oportunitats sense pensar en el temps de digestió que necessita cada individu per processar tota la nova informació.

La neurobiologia ens ha ensenyat aquest darrers anys fins a quin punt la plasticitat del cervell humà, en els primers anys de vida, pot esdevenir un potencial per explorar el món; alguna branca de la psicologia ens ha ensenyat, en canvi, fins a quin punt és important que tot nou aprenentatge es relacioni amb les idees que ja ens pertanyen – aprenentatge significatiu.

Per tal que això s’esdevingui, cal temps.

Temps per assimilar nous continguts, per relacionar-los amb esdeveniments, temps també per a altres dimensions de l’educació igualment essencials per al desenvolupament dels infants, com l’emotivitat o les relacions amb els altres. Temps per assaborir els gustos diferents, temps per repetir de postres, temps per gaudir de les relacions: quantes vegades ens hem trobat en una situació de conflicte entre dos infants a l’escola? Com reaccionem: apareixem com a adults a “posar pau” o bé participem d’aquella situació com a oportunitat de descoberta i oferim temps per a l’autoresolució del conflicte?

Temps per tenir més autoestima, i així ser cada vegada més competents.

Els continguts de la vida quotidiana són molt més importants que qualsevol contingut que figuri als currículums que, amb la millor intenció, els adults puguem construir, i enterrar de manera irreversible el valor real dels continguts que el quotidià ofereix als infants.

Milers de situacions viscudes per nosaltres mateixos ens podrien convidar a veure fins a quin punt la nostre presència és ofegadora. Sovint nosaltres mateixos ens deixem portar per l’expectativa massa exigent que la societat i la família s’ha construït de la infància i de l’educació a la qual ha d’estar subjecta, en la qual no sembla haver-hi lloc per al temps.

La funció de l’adult és també preveure aquest temps, tot respectant moments que poden esdevenir també situacions d’aprenentatge.

Saps Daniele- Daniele i Laura, de cinc anys, parlen del seu amor -, quan nosaltres érem petits, l’amor era petit. S’ha tornat gran quan hem crescut i , quan ens farem vells, l’amor s’encongirà una miqueta, però sempre serà gran. Mentre som nens l’amor és infinitíssim i immens. Quan serem vells, se’n va el tantíssim però queda el tant.

En Daniele i la Laura, com també podrien fer els nens i nenes de qualsevol escola, ens ensenyen amb les seves paraules, que, a l’escola, també s’hi ha de trobar temps per a la tendresa, i per imaginar, i per descansar, per compartir, per badar, i afortunadament cap currículum no podrà dir ni com ni el què ni el quan s’han de sentir envers els altres.

Tot els que treballem amb infants, quan a principi de curs ens posen a preveure els “horaris” de cada grup, tenim ben presents dos elements: el quotidià (l’arribada, l’esmorzar, el canvi de bolquers, rentar mans, pitets, etc.) i l’extraordinari ( és a dir, el que no és ordinari, el que és nou, inesperat, sorprenent).

Inevitablement, en la lectura d’aquest horaris, hi podem trobar element avorrits, ensopits, mancats de valor. D’altres, en canvi, per la seva novetat, per la frescor que poden afegir al viure cada dia, l’omplen de valor, justament a través del que és menys ordinari.

No oblidem que els infants no tenen una percepció del temps com una graella i, per tant, ells no consideren cap moment més o menys important que un altre. Cal estudiar i preveure cada moment per poder-los viure com una oportunitat educativa com a infants i com adults.

Tots sabem prou bé que el que és quotidià s’ofereix als infants com l’indret on poder “fer pràctiques”, on poder practicar a ser individu, individu dins a una societat que et demana un seguit de comportaments i de gestos que has d’aprendre i dominar per poder viure en un context de relació. El quotidià et posa davant milers de situacions que et demanen ser autònom : per això és tan important viure aquesta dimensió com la dimensió educativa de la primera infància, sense confondre autonomia amb automatisme, oferir espais i temps perquè cadascú pugui construir-se les pròpies habilitats.

Educa infants petits vol dir, també, fer l’esforç de mimar-nos aquests conceptes no només de la perspectiva d’adult. El que per a nosaltres pot ser rutinari, per a l’infant és encara un camp per descobrir, per conèixer. Per ajudar-los en aquest procés, hi ha d’haver evidentment una part d’emoció, de relació i de reconeixement.

Ningú no viu exactament de la mateixa manera els esdeveniments que donen ritme a la vida quotidiana, i això enriqueix i valora enormement el rutinari, com a espais per poder descobrir cada vegada nous valors.

Dins la vida de la classe, des del primer gest de l’entrada a l’escola , l’organització del grup durant la jornada, fins a la salutació del final de la tarda, dins tot i cadascun d’aquests moments, hi podem trobar instruments per poder observar i construir relacions personals i de grups.

Són moments carregats de significat i no podem permetre’ns viure’ls ni acostumar-nos a fer-los sempre de la mateixa manera, sense raonar ni intentar buscar-hi noves formes. No cal, però, tampoc fer excessius intents imaginatius per fer menys “avorrits” aquests moments. N’hi ha prou amb mirar-los i saber-ne treure els valors de l’automatisme dels gestos, pot privar de descobrir.

Ja ho heu vist, no es tracta de convertir cada rutina en un espectacle de titelles amb la intenció que “els nens s’ho passin bé”. N’hi ha prou amb donar-nos i donar-los temps per concedir-los el valor que els correspon.

Pensem en alguns moments de la nostra vida escolar, i com s’esdevenen aquests moments de “rutines”.

  • Saludar-se de bon matí: diem tots un simple “bon dia” o bé ho aprofitem per viure-ho com una oportunitat de tot el grup per retrobar-se a l’inici del dia que haurem de compartir?
  • Rentar-se les mans: els les rento jo, perquè fem tard per dinar i a més no s’esbandeixen mai prou bé, o bé em dono i els dono el temps perquè es trobin amb totes les dificultats –i, per tant, es busquin les maneres adients – que suposa rentar-se les mans?
  • En les propostes d’activitats: quantes vegades els dono pressa per recollir i endreçar quan encara estan ben engrescats?
  • Canvi de bolquers: és una cursa contra rellotge? És el moment per parlar amb un altre adults si hi ha canviador compartit?
  • Dinar: com es col·loquen en el moment de dinar – sempre el mateix lloc i amb els mateixos companys…? Als més petits els “donem” tota l’estona o bé els oferim una segona cullera per tal que aprenguin a agafar la cullera, a posar l’aliment…? Com presentem els aliments? Si ens filmessin en els moments de menjar, quina pel·lícula en sortiria?

Cal estudiar i preveure cada moment tot fent una recerca de les plenes possibilitats per poder-los viure com una oportunitat educativa com a infants i com adults.

David Altimir és mestre a la Bressola de Perpinyà.

 

VES AL FÒRUM PER FER L'ACTIVITAT DEL TEMPS

.

Comentarios: 0 (Discusión cerrada)
    Todavía no hay comentarios.